Bizkar representa el renaixement d’un mas que aspira a continuar sent testimoni del pas del temps i a esculpir amb la seva presència el paisatge de Gipuzkoa. A la fitxa de Patrimoni Històric de la Diputació Foral de Gipuzkoa s’hi recull que «el mas se situa a la part alta d’un ampli turó just a sobre de Laurgain, des d’on gaudeix d’una de les panoràmiques més boniques de tota Gipuzkoa». La mateixa fitxa assenyala que, «tot i no ser l’emplaçament ideal per a un mas antic per no disposar d’aigua a les immediacions, la seva ubicació a la part alta d’un llom —tal com indica l’etimologia del topònim— el converteix en un dels masos amb les millors vistes panoràmiques de Gipuzkoa».
Segons l’estudi encarregat a la Societat de Ciències Aranzadi, l’origen del mas se situa a la segona meitat del segle XV. El 1508, Pedro Aguinaga, llogater del mas «Laurcayn Vyzcar», es comprometia a satisfer 37 florins a un veí a qui havia comprat recentment un bou.
Aquesta dada confirma l’existència d’una edificació ja aixecada i en plena activitat a començaments del segle XVI, cosa que situa la seva construcció aproximadament a la segona meitat del segle XV. Aquest origen queda corroborat per estudis arqueològics recents sobre els masos bascos, que situen la construcció dels primers exemplars conservats a la primera meitat d’aquell segle.
El nom «Laurcayn Vyzcar», que va perdurar fins ben entrat el segle XX, va quedar integrat en el complex agropecuari i industrial dependent del proper Palau de Laurgain, llar de la família Lardizabal, un dels llinatges més influents de la comarca del Baix Urola.
El 1533 el mas va passar a formar part del Mayorazgo de Laurgain, juntament amb altres masos —Reizta, Gaztañadizabal, Sarrola, Tolare, Iturraran, Sagastizabal, Mindi, Orbelaun i Iriondo— a més de molins i fargues com Agorregi.
Bizkar s’arrendava aleshores per 140 ducats d’or anuals. Anys més tard, el 1770, l’arrendatari havia de pagar 2 ducats en moneda i, en espècie, 18 fanegues de blat, 7 de blat de moro, 2 moltons, 2 anyells, 12 lliures de formatge, 2 matons, 2 capons, 2 gallines, un carro de palla, un carro de llenya o fem i 110 lliures de cansalada, a més de sis jornades de treball al servei del Palau de Laurgain.
Entre els testimonis històrics més interessants vinculats a aquest lloc destaca un document identificat per Aranzadi en què es recull la compravenda d’un bou l’any 1508. Tot i que es tracta d’un text relacionat amb una operació quotidiana de l’època, el seu valor històric va molt més enllà del mateix contingut comercial.
A la segona línia del document fotografiat hi apareix la denominació «Laurcain Vizcar», una referència de gran interès perquè constitueix una de les mencions més antigues conegudes d’aquest nom. Gràcies a troballes com aquesta, és possible seguir el rastre de l’evolució històrica del topònim i entendre millor la relació entre el territori actual i el seu passat.
La fotografia d’aquest text permet acostar-se no només a un document antic, sinó també a una petita escena de la vida quotidiana de començaments del segle XVI, en què una senzilla compravenda d’un bou es converteix avui en una valuosa empremta de la memòria històrica del lloc.
La reconstrucció el 1779 va respondre probablement a un episodi destructiu, possiblement un incendi, ja que no existeixen evidències constructives de l’edificació anterior ni se’n coneix amb certesa la fesomia. Per tant, la fesomia actual, després de la seva rehabilitació el 2024, respon a les característiques d’aquesta reconstrucció de 1779.
L’estudi dendrocronològic previ a la rehabilitació va permetre constatar que la fusta emprada en la reconstrucció prové d’arbres datats entre finals del segle XVII i l’últim quart del XVIII, concretament entre 1686 i 1778, amb dates de tala compreses entre 1758 i 1779.
La documentació històrica també mostra la participació dels llogaters de masos veïns en la reconstrucció de 1778. S’hi registren pagaments de la propietària, Juan Bautista Amezketa Laurgain —vídua de Joaquín Lardizabal— pel transport de materials: 138 rals al llogater de Sagastizabal per traslladar 92 peus d’arbres i 264 rals al de Mindi per transportar 24 carros de calç.
La rehabilitació de Bizkar ha permès preservar la seva bella façana d’entramat i una estructura portant interior de fusteria simple, aixecada sobre quatre pals sencers assentats sobre bases de pedra, que organitzen l’espai en tres crugies paral·leles a la carena i unes altres tantes d’ortogonals.
S’ha mantingut així el seu estil original alhora que s’ha modernitzat el confort i l’eficiència energètica mitjançant un sistema de geotèrmia, terra radiant, plaques fotovoltaiques i ventilació de doble flux, que garanteixen benestar durant tot l’any.
La intervenció també ha ressaltat la forquilla natural invertida que sosté la biga carenera, una peça massissa de roure on es conserva gravada la data d’una gran reforma del mas: 1779.
